LLEI DE DEPENDÈNCIA, DRETS I JUSTÍCIA EQUITATIVA

 Ahir, els meus germans i jo, vàrem rebre la notificació i nova denegació de la demanda de dependència per a la nostra mare, la Tomasa. Textualment diu: “no assoleix la puntuació mínima per poder considerar-se en situació de dependència”

La meva mare té 95 anys, és vídua i viu sola i és la segona vegada que demanem l’ajut que considerem necessari perquè estigui ben atesa i, perquè no dir-ho, perquè els fills puguem continuar vivint sense dedicació exclusiva a la nostra mare que estimem moltíssim.

Aquest post no tindria importància si no remarquèssim una dada importantíssima. La nostra mare, de sempre, ha estat una dona, no forta, fortíssima i amb una força de voluntat increïble i això ho sabem els seus fills i la família, la seva infermera i metgessa del CAP, els amics, veïns i tothom que la coneix. 

Viu sola en el seu apartament i tot i les pors que neixen i creixen amb l’edat i els dies, ella sempre tira endavant amb la seva situació i dient als fills que visquem la nostra vida; nosaltres sabem que sí té pors i cada dia més. Porta penjat al coll el teleassistència per si passa quelcom greu i que ha utilitzat alguns cops. Ella diu que servirà de poc perquè si truca i ella està al terra, per exemple, qui obrirà la porta als d’emergències? I té raó.

Per què creiem que és injusta la desestimació de la demanda de dependència? Per què creiem que no pot viure sola la nostra mare? Doncs perquè oblida apagar el foc quan es fa el menjar, o els llums i la calefacció i tancar la porta del carrer, perquè no controla les mans i els dits que li tremolen contínuament, (per bellugar o atrapar  un musclo dins la paella pot tardar 15 segons)  perquè cau dins de casa cada vegada més sovint, perquè sense poder controlar-ho se li escapa el pipí i tot i els bolquers traspassa la roba i després cal tornar a canviar la roba, perquè oblida prendre la medicació que té dins el blister, …Tot és molt lent i es va complicant a la vida de la mare. 

Pràcticament ja no surt al carrer, espera que els fills decidim el menjar i anem a comprar allò necessari. Les seves aspiracions cada vegada minven. Vàrem demanar un caminador fa mesos i no arriba mai ( las cosas de palacio van despacio) . Podríem anar afegint moltes més situacions de la vida cada vegada més reduïda  de la nostra mare, però no cal perquè la majoria tenim pares i mares i sabem el que és. 

L’objectiu d’aquest article és el de remarcar com l’ADMINISTRACIÓ CASTIGA A LES PERSONES VOLUNTARIOSES QUE LLUITEN I S’ESFORCEN PER MANTENIR LA SEVA DIGNITAT FENT, O INTENTANT FER, EL QUE HAN FET TOTA LA VIDA. L’ADMINISTRACIÓ POTSER REFORÇA LA FILOSOFIA DE L’ENGANY PER ACONSEGUIR MÉS GRAUS. 

Conec a persones grans, més joves que la nostra mare, i tenen ajuda o GRAU DE DEPENDÈNCIA. Les veig caminant per carrer soles. La nostra mare això no pot fer-ho i li han donar 0,17 punts, o sigui 0 graus. 

També sé d’alguna persona que li han denegar tres cops la dependència i el fill viu únicament per al seu pare. 

ÉS INJUST? POTSER DENUNCIABLE? DONAREM LA OPORTUNITAT PER A QUE SIGUI REVISABLE.

Sempre fent el que toca, els fills recórrerem la desestimació. Tornem a començar, hem heredat la voluntat i la confiança de la nostra mare. Una dona forta que ha patit molt en aquesta vida i que ara no te cap reconeixement. Aquesta es la societat en la que vivim. Desordenada, gens equitativa i amb una distribució dels diners poc justa. 

Potser a l’hora de fer l’avaluació compten amb la disponibilitat dels fills i, en aquest cas, torna a sorgir una altre pregunta, hem d’abandonar la nostra vida privada i família per atendre els pares?

Més preguntes, hi ha diners per comprar armament i matar persones, però no ajudar a les persones d’una generació que van patir una guerra, gana i no varen poder anar ni a l’escola? Estan ben repartits els pressupostos de l’estat?

PD Una petita, i important dada, les coordinadores i coordinadors de l’Equip de Valoració de la Dependència del SEVAD Vallès Occidental Est, podrien revisar el seu personal d’atenció i llancem una pregunta a l’aire per als seus caps: Es valora el grau d’empatia i experiència del seu personal? 

SENSE TIMÓ I A LA DERIVA

 Sí, en una edat avançada com és la meva, penso quasi cada dia, que anem de mal en pitjot. 

No vull ser derrotista,vull ser positiva, però no sé com fer-ho. Si miro les notícies em desanimo perquè escolto i observo com les persones maten a la guerra, però a Barcelona també maten i moren persones; avui mateix han mort la treballadora  d’un bingo i un home ferit greument. Demanes ajuts a la sanitat per solucionar un problema i la companyia asseguradora els desestima. Si vas al dentista t’arruïnes. Passejant pel carrer M’adono que cada vegada es tiren més papers, plàstics i brossa al carrer; deixant de banda les caques i pipis dels gossos (tinc una amiga que sempre diu, darrera una caca de gos hi ha un porc (l’amo). 

Si analitzem, molt per sobre eh!, l’actitud i com treballen els polítics (ah, treballen?) em pregunto a qui puc votar la propera vegada i…. sabeu què? Jo no votaria a ningú per molt que em diguin que llavors no seria responsable com a ciutadana, però es que els polítics són responsables? Potser s’acomoden en el seu tro del benestar que li permet viure bé amb el seu sou extraordinari, el seu xofer i guardaespatlles i el ciutadà, què és això del ciutadà? Ah sí existim i som importants en el moment d’anar a votar. Mirem per exemple al Sr. Rufian. Que se n’ha fet del Rufian contestatari que representava als ciutadans i al seu país amb metes clares? On ha deixat el seu coratge? A qui representa ara? Potser a sí mateix amb una actitud …. Poseu vosaltres l’adjectiu. 

I mentre passen coses i més coses, ningú surt al carrer a reivindicar res. Que ens cobren el llum a preu d’or, tant és. Que un nen trencar flors d’una jardinera que no és la teva, tant és perqué no és teva, que correus perd paquets i cartes certificades, que als trens hi ha persones que fumen, no porten mascareta i posen les sabates sobre els seients,…. Sembla que no passa res i la veritat és que no estem preparats per viure sense vigilància. Fa falta control als carrers, als trens, seny per no deixar lliures els delinqüents després de violar o matar algú. 

I moltes més coses i fets que vosaltres podríeu afegir en aquest post.

Quan direm PROU?

Quan sortirem al carrer per dir que no estem bé.

Tenim poques esperances, però tenim energia i idees clares. No som tontos i no permetrem que ens hi facin sentit.

JO DIC PROU. DIGUEM PROU, PERQUÈ NOSALTRES NO SON D’EIXE MÓN 

I ara que ja m’he deixat anar, trobaré la manera positiva de continuar el meu dia a dia per millorar el món. 

ESPAÑA NI PARA LOS ESPAÑOLES

 Una carta sin desperdicio. Real como la misma vida.

LA CARTA DEL DÍA. DIARIO DE NAVARRA

*ESPAÑA NI PARA LOS ESPAÑOLES

JOSE MARI ESPARZA ZABALEGI 14.02.2021 | 00:21

A veces intento ponerme en la piel de un hombre honrado nacido en cualquier barriada obrera de Madrid, que sueña y vota por una España decente. Sin duda vivirá escandalizado porque su Rey, al que miró esperanzado cuando aprobó la Constitución, esté señalado como caco voraz y putero público. Y se preguntará, tonto no es, si su sucesor y actual monarca no sabría nada de cuanto ocurría en su propio hogar, ni nunca vio la máquina contadora de billetes, ni se preguntó jamás de dónde sacaban sus padres tanto amasijo de plata. Nuestro buen hombre deducirá que, si no lo sabía, ni nunca vio, ni oyó, ni sospechó nada de los tejemanejes paternos, demuestra tener unas entendederas tan endebles que lo inhabilitan hasta para optar a una concejalía en Aldeanueva de Cameros, perdone su vecindario por la insinuación. Y al comprobar que la gran mayoría de partidos españoles aplauden a rabiar a la monarquía, nuestro hombre, humilde pero sagaz, deducirá que lo hacen porque son tal para cual. Compinches.

Imagino una campesina de la Alcarria, toda su vida inculcando honradez a su prole, para acabar viendo a sus políticos, con las manos pringadas en cajones y gavetas públicas. Y qué dirá cualquier autónomo probo de Salamanca viendo entregar 50.000 millones para rescatar los mismos bancos que jamás tuvieron con él la menor misericordia.

Me imagino a un peón andaluz, antaño niño yuntero, que esperaba con la democracia un futuro para su gente, sin tener que hacerse guardia civil o depender toda la vida del subsidio PER, el de las peonadas humillantes. Tras cuarenta años de democracia y socialismo andalusí, y viendo a los señoritos con más tierra si cabe que antes, quizá se pregunte si esa solidaridad entre españoles que se exige unidireccionalmente a catalanes y vascos (que no padecen latifundios, valga recordar) no estará destinada a mitigar el paro endémico de esas provincias esclavizadas para, en definitiva, garantizar la paz social en las propiedades de los duques de Alba y tantos otros impresentables. 

Me apenan esas buenas gentes de Redes Cristianas y Comunidades Cristianas Populares, avergonzadas al ver sus obispos como forajidos, robando bienes públicos a los pueblos con el ardid de las inmatriculaciones y escandalizando a los creyentes honrados con su hipocresía. Y cuando el nuevo Gobierno progresista prometía que iba a encender la luz sobre el mayor robo de la Historia de España, resulta que optan por callar, ocultar los datos, hacerse cómplices porque, en el fondo, todos tienen una trapacería que ocultar.

Y qué decir de los millones de españoles que perdieron la guerra, creyentes en la Transición modélica, que pensaban vivir en una democracia y, de pronto, descubren que el Ejército y la Policía, que dizque estaban para defenderles, están colmados de fascistas que anuncian su fusilamiento, en tandas de 26 millones, en aras a lo mismo por lo que fusilaron a sus abuelos: exterminar el rojoseparatismo.

Es posible que haya dos Españas, como decía Machado, pero siempre afloró una: los mismos borbones, espadones, oligarcas y obispos, bien cebados por un vasallaje servil de prensa, jueces, partidos y sindicatos. Una España "de ladinos y fantoches, cuya leyenda negra es su propia historia", dijo Valle-Inclán.

Por eso es tan triste ser español en España: porque no tienen escapatoria. Un vasco, un gallego, un catalán, un canario, incluso un patriota andaluz, puede soportar el carnet de identidad español porque tiene una ilusión y un plan de futuro en el bolsillo. Se siente libre porque escucha el ruido de sus cadenas cuando se moviliza. Conoce su opresión y espera su hora agazapado, "en el surco, como el arado espera", hasta que opta por zafarse y se levanta con los suyos, su clase y su paisanaje, buscando un acomodo más amigable en el mundo. Ya señalaron los clásicos que el primer paso hacia la solidaridad internacionalista es la propia liberación nacional.

Hoy, en el Estado español, ser independentista es más que una legítima opción política: es un acto de dignidad colectiva, una rebeldía libertaria, una esperanza social. Más aún, es la mejor forma de ser solidario con los españoles que anhelan zafarse del yugo que arrastran desde generaciones y que, pese a lo que soñara Miguel Hernández, no tiene ningún viso de cambiar dentro de la jaula estatal. Más certero anduvo el gallego Castelao, para quien España era la antítesis de República, justicia social, democracia, laicismo y decencia política. "Cuanto antes sean libres ustedes, antes lo seremos nosotros", nos dijo un dirigente del Sindicato de Obreros del Campo andaluz hace tiempo. En ello andamos cada día más gente. Y es que esta España no la merecen ni los españoles.

RECULL LA CACA

Sembla que per fi hi ha un moviment de persones conscienciades que reclamen l’ajut dels veins per parar   la desorbitada ona de propietaris incívics de gossos que deixen  la merda  d’aquests en qualsevol lloc perquè una altra persona la admiri, ohhhhh! Què maca aquesta merda!

És un cartell que sorprén d’entrada perquè el que llegeixes no s’acaba d’entendre. VES A LA MERDA! Després, en lletra petita, especifica el sentit del cartell. Diu: 

NO ÉS EL TEU GOS, ETS TU (porc?)

RECULL LA CACA

Volem el barri net, també, de les caques del teu gos ( això ho dic jo)

REFLEXIÓ:

I si veus algú que no recull la CACA del seu gos, li diras que ho faci?

ELS DENTISTES, UN ROBO CONSENTIT

El tema dels dentistes es indignant. Una persona es pot fer gran i tenir una pensió que et deixa anar vivint modestament; tenir això ja és molt i podem donar gràcies. Ara bé, la boca, que amb els anys es fa malbé, no la pots arreglar com hauria de ser digne. És un robo, no té gaires explicacions. 

Avui em faran una neteja profunda; tal i com ho diuen ells. És necessària per conservar les dents que tinc ara. Bé seran 220€ . Cap tipus d’ajuda per pagar. Això sí, puc treurem totes les dents i és gratuït. Esclar, després hauré de menjar sopetes tots els dies. Ei, també pots deixar de fer vacances per pagar la factura. INDIGNANT, INCREÏBLE, VERGONYÓS,.....

Descomptes? Què dius!

No ho sé, però imagino que estadísticament deuen haver molts dentistes, perquè és una carrera fantàstica si pretens fer-te ric. GANGA!

És just? Podria ser denunciable? Quant els polítics s’arremangaran per solucionar aquest robo legal?

PODEM RENYAR-NOS ENTRE NOSALTRES PER MILLORAR AQUEST MON

Fa un temps vaig fer un viatge a la Bretanya Francesa. Un viatge fantàstic. Una regió de França amb algunes similituds amb Catalunya, entre d'altres, la seva llengua pròpia. Una regió neta i pulida; no hi havia papers tirats al carrer, ni caques de gossos, les plantes feien goig, els carrers regats, papereres arreu,...

Bé, doncs, vàries vegades els francesos ens van avisar de coses que no fèiem bé; per exemple anar en bicicleta saltant el carril bici, trepitjar una part ajardinada (un espai de conservació de plantes) que semblava gespa on poder passar com fem aquí en un parc verd, ....

A la tornada del nostre viatge, vaig pensar que el fet d' avisar-nos entre nosaltres per recordar-nos el que no podem fer a les ciutats, si volem mantenir nets i ordenats els nostre planeta i la nostra localitat, és una bona estratègia i jo estava predisposada a aplicar-la (sempre que sigui possible i la meva vida no corri risc) 

Avui, he anat a comprar pa a una superfície gran, on hi ha calaixos de pa diferent; cal aixecar la tapa del calaix i agafar el pa que vols i tallar-lo, si es vol. Hi havia un rètol gran que avisava de la necessitat de posar-se guants. Doncs bé, em trobo amb un senyor tocant, un per un, uns panets de pa I NO PORTAVA GUANTS! No m'ho podia creure!

Què he fet? dir-li que no podia tocar els panets perquè no portava guants. No ha contestat. Crec que no ha sabut que dir perquè l'he enganxat. 

La pregunta és, cal que ens vigilin per fer el que sabem que cal fer?

Val la pena arriscar-se i dir als ciutadans el que no està permès?

Quan començarem a canviar?

Novament, confirmo que molts aprenentatges, que creiem apresos,  no ho són perquè no estan interioritzats. 

Hace un tiempo hice un viaje en la Bretaña Francesa. Un viaje fantástico. Una región de Francia con algunas similitudes con Cataluña, entre otros, su lengua propia. Una región muy limpia; no había papeles tirados en la calle, ni mierdas de perros, las calles regadas, las plantas bien cuidadas, papeleras por todas partes,...

Bien, pues, varias veces los franceses nos avisaron de cosas que no hacíamos bien; por ejemplo ir en bicicleta saltando el carril bici, pisar un jardín con césped (un espacio de conservación de plantas) que parecía césped por donde pasar como hacemos por aquí en algunos parques.

A la vuelta de nuestro viaje, pensé que el hecho de avisarnos entre nosotros para recordarnos el que no podemos hacer en las ciudades, si queremos mantener limpios y ordenados nuestro planeta y localidad, es una buena estrategia y yo estaba predispuesta a aplicarla (siempre que sea posible y mi vida no corra riesgo)

Pues bien, hoy he ido a comprar pan a una superficie grande, donde hay cajones de pan diferente; hay que levantar la tapa del cajón, coger el pan que quieres y cortarlo, si quieres. Había un letrero grande que avisaba de la necesidad de ponerse guantes. Pues bien, me encuentro con un señor tocando, uno por uno, los panecillos de pan Y NO LLEVABA GUANTES! No me lo podía creer!

Qué he hecho? decirle que no podía tocar los panecillos porque no llevaba guantes. No ha contestado. Creo que no ha sabido que decir porque lo he enganchado.

La pregunta es, hace falta que nos vigilen para hacer lo que sabemos que hay que hacer?

Merece la pena arriesgarse y decir a los ciudadanos lo que no está permitido?

Cuando empezaremos a cambiar?

Nuevamente, confirmo que muchos aprendizajes, que creemos aprendidos, no lo són porque no están interiorizados.