Cercar en aquest blog

ELS DENTISTES, UN ROBO CONSENTIT

El tema dels dentistes es indignant. Una persona es pot fer gran i tenir una pensió que et deixa anar vivint modestament; tenir això ja és molt i podem donar gràcies. Ara bé, la boca, que amb els anys es fa malbé, no la pots arreglar com hauria de ser digne. És un robo, no té gaires explicacions. 

Avui em faran una neteja profunda; tal i com ho diuen ells. És necessària per conservar les dents que tinc ara. Bé seran 220€ . Cap tipus d’ajuda per pagar. Això sí, puc treurem totes les dents i és gratuït. Esclar, després hauré de menjar sopetes tots els dies. Ei, també pots deixar de fer vacances per pagar la factura. INDIGNANT, INCREÏBLE, VERGONYÓS,.....

Descomptes? Què dius!

No ho sé, però imagino que estadísticament deuen haver molts dentistes, perquè és una carrera fantàstica si pretens fer-te ric. GANGA!

És just? Podria ser denunciable? Quant els polítics s’arremangaran per solucionar aquest robo legal?

PODEM RENYAR-NOS ENTRE NOSALTRES PER MILLORAR AQUEST MON

Fa un temps vaig fer un viatge a la Bretanya Francesa. Un viatge fantàstic. Una regió de França amb algunes similituds amb Catalunya, entre d'altres, la seva llengua pròpia. Una regió neta i pulida; no hi havia papers tirats al carrer, ni caques de gossos, les plantes feien goig, els carrers regats, papereres arreu,...

Bé, doncs, vàries vegades els francesos ens van avisar de coses que no fèiem bé; per exemple anar en bicicleta saltant el carril bici, trepitjar una part ajardinada (un espai de conservació de plantes) que semblava gespa on poder passar com fem aquí en un parc verd, ....

A la tornada del nostre viatge, vaig pensar que el fet d' avisar-nos entre nosaltres per recordar-nos el que no podem fer a les ciutats, si volem mantenir nets i ordenats els nostre planeta i la nostra localitat, és una bona estratègia i jo estava predisposada a aplicar-la (sempre que sigui possible i la meva vida no corri risc) 

Avui, he anat a comprar pa a una superfície gran, on hi ha calaixos de pa diferent; cal aixecar la tapa del calaix i agafar el pa que vols i tallar-lo, si es vol. Hi havia un rètol gran que avisava de la necessitat de posar-se guants. Doncs bé, em trobo amb un senyor tocant, un per un, uns panets de pa I NO PORTAVA GUANTS! No m'ho podia creure!

Què he fet? dir-li que no podia tocar els panets perquè no portava guants. No ha contestat. Crec que no ha sabut que dir perquè l'he enganxat. 

La pregunta és, cal que ens vigilin per fer el que sabem que cal fer?

Val la pena arriscar-se i dir als ciutadans el que no està permès?

Quan començarem a canviar?

Novament, confirmo que molts aprenentatges, que creiem apresos,  no ho són perquè no estan interioritzats. 


Hace un tiempo hice un viaje en la Bretaña Francesa. Un viaje fantástico. Una región de Francia con algunas similitudes con Cataluña, entre otros, su lengua propia. Una región muy limpia; no había papeles tirados en la calle, ni mierdas de perros, las calles regadas, las plantas bien cuidadas, papeleras por todas partes,...

Bien, pues, varias veces los franceses nos avisaron de cosas que no hacíamos bien; por ejemplo ir en bicicleta saltando el carril bici, pisar un jardín con césped (un espacio de conservación de plantas) que parecía césped por donde pasar como hacemos por aquí en algunos parques.

A la vuelta de nuestro viaje, pensé que el hecho de avisarnos entre nosotros para recordarnos el que no podemos hacer en las ciudades, si queremos mantener limpios y ordenados nuestro planeta y localidad, es una buena estrategia y yo estaba predispuesta a aplicarla (siempre que sea posible y mi vida no corra riesgo)

Pues bien, hoy he ido a comprar pan a una superficie grande, donde hay cajones de pan diferente; hay que levantar la tapa del cajón, coger el pan que quieres y cortarlo, si quieres. Había un letrero grande que avisaba de la necesidad de ponerse guantes. Pues bien, me encuentro con un señor tocando, uno por uno, los panecillos de pan Y NO LLEVABA GUANTES! No me lo podía creer!

Qué he hecho? decirle que no podía tocar los panecillos porque no llevaba guantes. No ha contestado. Creo que no ha sabido que decir porque lo he enganchado.

La pregunta es, hace falta que nos vigilen para hacer lo que sabemos que hay que hacer?

Merece la pena arriesgarse y decir a los ciudadanos lo que no está permitido?

Cuando empezaremos a cambiar?

Nuevamente, confirmo que muchos aprendizajes, que creemos aprendidos, no lo són porque no están interiorizados.


EL CÀNCER I MACACO, UNA BONA CAUSA



Como todos los años en estas fechas, el cantante Macaco en colaboración con los trabajadores, pacientes y familiares, de la planta 8ª (oncología) del hospital infantil de San Juan de Dios en Barcelona, ha hecho un “lib-dub” (video-clip interactivo) para recoger fondos para la investigación del cáncer infantil. Una gran labor que necesita de colaboración de todos.

Cada vez que se abra el vídeo, entrarán 5 céntimos para la causa. Así que 
espero que lo abráis y que lo reenviéis a todos vuestros amigos y contactos.

Es muy bonito.
Mis 5 céntimos para la investigación del cáncer infantil ya van de camino. 😊 Ojalá siempre fuera tan fácil ayudar…

El càncer i Macaco

PARLANT DE DRETS BÀSICS

 Us deixo amb un escrit que m'han fet arribat. Al final, faré una reflexió personal i m’agradaria que amb un tema com és el dels ocupes, opinéssiu molts.

Som una família de Bellvei que vivim des del setembre 2017 sota un constant incivisme. Una família amb 5 nens, dos d'ells majors d'edat, van ocupar la casa aparellada amb la que compartim escala.

La convivència es molt complicada, des de trastos i bosses de d'escombraries a l'escala comuna, constants sorolls i música en horari nocturn, portes trencades, llençament de pedres i gots de vidre a la façana, etc. 

Ahir, 6 de febrer, s'han afegit amenaces i agressions físiques. Després d'avisar als mossos a altes hores de la nit perquè estaven fent un karaoke a crits, van venir a casa nostra a amenaçar-nos. El to va anar pujant fins que 4 adults van entrar a casa nostra a apallissar el meu home mentres jo trucava al 112 i intentava calmar les nostres filles de 4 anys i 7 mesos.

Vam aconseguir fer-los fora de casa i tancar la porta, però les amamaces de mort és podien sentir a través de la porta.

Es inadmissible que les meves filles visquin aquesta situació dins de casa nostra, el pare escridassat, amenaçat, ple de sang i amb les ulleres trencades.

Hem presentat denuncia per agressió física (cop al nas amb sagnat constant i múltiples contusions) i amenaces de mort a la nostra família.

Tots tenim familia i estem veient la deriva que està tinguent el poble. 

Es per això que fem una crida a Ajuntament de Bellvei, serveis Socials, mossos i Solvia per a poder solucionar aquesta. No a les ocupacions incíviques! Protegim als veins i veïnes del municipi!

¿Puedes ayudarme firmando esta petición?

http://chng.it/J2TMFGVw

REFLEXIÓ 

Quines lleis són aquestes que permeten l’expropiació amb immunitat total. Es que el poder judicial s’ha begut l’enteniment? Permet que em robin la vivenda mentre el rei emèrit viu tranquil.lament, sabent tots el què ha fet. Posem una mica d’ordre. 

Que tothom té dret a una vivenda és inqüestionable, ara bé no de qualsevol manera. La propietat d’una persona, que possiblement s’ha guanyat treballant i fent esforços, no pot ser qüestionada ni presa pel primer que passi pel carrer.

Com poden creure alguns ocupes que la vivenda es gratuïta? Jo tinc una casa i la pago; des del principi, en el moment de comprar-la, i en el manteniment. 

Què està passant senyors polítics? Us hem tornat a votar perquè treballeu per nosaltres, els ciutadans, no ho oblideu. Els nostres drets s’han d’anar aconseguint. El dret a l’expressió verbal, cantada, dret a la vivenda, a la manifestació pacífica,... Molta feina a fer i potser pocs objectius clars.  Hi ha poca feina feta. I si no podeu, o no en sabeu,....fora, que entrin altres. No ens podem permetre recular en drets bàsics que ha costat tant de temps aconseguir perquè ara els perdem. Mireu què està passant, que qualsevol incult es creu amb el dret d’entrar al parlament i aixecar la ma tot dient que les dones i els jueus, no som ningú.

Ordre, treball, coherència i justícia, igual per a tothom.

VOSTÉ ÉS UN IMBÈCIL, PERÒ NO ÉS RES PERSONAL

M’han fet arribar aquest article i he cregut que valia la pena  compartir-lo, després de votar ahir amb tants dubtes com he tingut per a fer-ho. Perquè no comprenc aquests polítics, ni el seu funcionament, ni les seves estratègies absurdes,... tot plegat, una situació extranya agreujada per les condicions de protecció per la COVID 19. I si parlem dels resultats, déu n’hi do! A veure què fan ara. 

Iu Forn (autor de l’article)


Barcelona.   Dissabte, 13 de febrer de 2021.                    Temps de lectura: 2 minuts

Esclar que ho sabem. A les campanyes electorals els candidats (i les candidates) diuen coses que després se les s'han de menjar. Amb patates. Però ja hem convingut que nosaltres fem veure que ens els creiem, ells fan veure que no saben que nosaltres estem fent veure que ens els creiem i tots plegats fem veure que ens creiem el que no ens creiem. És absolutament absurd, però molt entretingut. Sobretot per la canalla.

Vull compartir amb vostè la meva manifesta estupefacció per la mania d'alguns per fotre's en uns merders que no cal. Passa molt sovint amb la promesa de creació de llocs de treball. En algun moment de la campanya algú diu: “crearé florosmil llocs de treball” (florosmil és una xifra qualsevol que serveix per adjudicar una quantitat indeterminada referida a persones, animals o coses). És la típica promesa que ja li va fer la serp a Eva i que, des de llavors, no només no ha complert ningú sinó que en la majoria de casos s'ha acabat produint allò que en diuen una pujada negativa. Vaja, el que tota la vida havia estat descrit com “ens hem fotut una hòstia econòmica en baixada, sense frens, amb el vent a favor i l'atur ha pujat un 23%”. Ells saben que no cal prometre-ho. I elles també. Que el risc de fer el ridícul és monumental. Però ho continuen fent.

Una cosa semblant passa amb les enquestes i els sondejos. La llei prohibeix que els mitjans de comunicació en publiquin durant l'última setmana de campanya. Però com que la llei va estar feta quan les rodes encara eren quadrades, poden publicar-se'n als mitjans de la resta del planeta i nosaltres accedir-hi des d'aquí a través d'una cosa que anomenen Internet. A banda, com que ningú diu que no es puguin fer enquestes, se'n continuen fent. I es filtren. De tal manera que durant la jornada de reflexió me n'han arribat tantes que si les imprimís podria empaperar la muralla xinesa. Per les dues bandes. Això sí, ni l’FMI podria ajudar-me a pagar el tòner.

Però on aquest fenomen del “fer veure què fem veure i després ja veuràs tu quina gràcia quan el que fem es desfaci com un bolado” encara és més espectacular en el sempre pantanós món de l'atac personal. La campanya ho aguanta tot, sí, però no caldria arribar a segons què. Per educació i, sobretot, perquè no cal. Quan tots sabem que el líder del partit A està condemnat a entendre's amb la candidata del partit B (o viceversa), ¿per què carai es sobrepassen totes les línies (les vermelles i les Maginot) del bon gust i es diuen el nom del porc? Per què es desqualifiquen personalment? I només en públic! Perquè el més SEN-SA-CI-O-NAL és que en privat no ho fan. Per què l'insult i el menyspreu si després s'hauran de trobar cara a cara per posar-se d'acord i diran que no, que no era res personal sinó les regles del joc.

Un cop més, però, la culpa és nostra. Perquè primer els ho permetem i després no els exigim explicacions. Ni els passem comptes. Cert que quan arriben les eleccions tenim l'oportunitat de castigar-los, però la majoria de cops no ho fem. El dia abans diem “s'ha acabat, mai més!” i l'endemà ens plantem davant de la urna amb la papereta i el nas tapat. I els votem. Però no a ells sinó que els votem contra els altres. Votem A o B perquè no guanyi Z. I ells (i elles) fan veure que no juguen amb aquesta gran basa, però nosaltres sabem que és així. I ells ho saben. I elles també. I se n'aprofiten. I aquest dia dels enamorats ho tornarem a comprovar

POEMA DE UNA MADRE A SU HIJA

Cuando estéis en un momento tranquilo, mira éste vídeo. Emociónate por un momento y analiza su contenido. 

Es el poema que una  madre le escribe a su hija antes de morir, le enseña a su hija una última lección: vivir la vida como si ésta fuera a acabarse mañana. Su autora es Marisel Hilerio  Rivera.


LAS SANDALIAS NEGRAS



 Aprovechemos las oportunidades que la vida nos brinda.  

GRAFFITIS


 
Un día, passejant per  Sabadell, vaig trobar-me aquest graffiti. No molesta, aprofita una pared provisional que posiblemente espera una nova construcció. Ens dóna un missatge positiu. No crec que faci mal a ningú en cap dels sentits. Ara bé, quantes fasanes, fins i tot noves, són destrossades per, ho sento, però no trobo altre qualificatiu, delinqüents perquè fan malbé un espai que no és seu. 

Un graffitaire  té qualitat a l’hora d’expressar el seu art, perquè és un art. Potser no t’agrada l’estil, però en cap cas es pot considerar  barrué.

Quan admiro un graffiti d’en Werens, hi crec amb  l’art urbà perquè és cultura, está ben fet i acaba,  pot tenir algún missatge per als ciutadans. Ara bé, pocs, són art i la majoria, ganes d’embrutar els carrers i fer malbé una propietat. Si tingués poder. els faria netejar  tot el que embruten, i una mica més perquè sàpiguen que és més difícil mantener les coses netes que fer gargots mal posats a qualsevol lloc i de qualsevol manera.

On visc hi ha una plaça amb una escultura de ferró molt gran que tenen unes làmines clavades al terra . Els pares i mares porten guixos per deixar que els seus fills pintin a sobre. Jo em pregunto que enseñen als infants? No poden fer-ho a casa seva i no en un espai  públic? I si a mi no m’agrada o em molesten aquests guixots?

Es podrien crear uns espais específics perquè la canalla pintés sense fer malbé una obra d’art o fer malbé el treball  que altres han  fet per decorar els carrers de la ciutat.

També seria important explicar als fills que no es pot  pintar en qualsevol espai públic, perquè justament és públic, i això vol dir que és de tothom, i a sobre, la paguem entre tots.



RESILIÈNCIA


Avui he anat a caminar amb uns  amics, els Jaume’s i la Lluïsa. Quina sorpresa en veure en una finestra un ciclamen sense test!  Increïble! En aquell moment que miràvem ha sortit la propietària de la casa i ens ha explicat que cada any surt al mateix lloc. Us penjo una fotografía perquè veieu la màgia de les plantes i de la vida  La penjo en aquest espai perquè té molt a veure amb la resilència; la capacitat que tenim les persones per sobreposar-nos i superar les dificultats i que és diferent en cadascun de nosaltres; uns poden tenir més que d’altres. En aquest cas, la planta supera les condiciones i amb força, viu i creix; està ben maca.  Una planta agraïda. Mireu




Aquesta altra fotografía  també la vaig fer al carrer. Un altre exemple de resiliència. 





OBSERVACIONS MÀGIQUES


(La fotografía no és meva)

 

CRÍTIQUES


 Avui, Facebook m’ha recordat que fa vuit anys vaig crear i penjar aquesta imatge. M’arriba justament ara que m’he tornat a proposar no criticar ningú que no m’ho demani. Què  fàcil es la crítica gratuïta. Ningú ens la demana, però ens entossudim a dir-la i, a vegades no la volen. 

Fa poc, li explicaba una cosa a la meva amiga Rosa i quan vaig acabar ella em va preguntar, m’ho has explicat perquè t’escolti només, o vols saber la meva opinió? Em va semblar una pregunta intel.ligent i vaig pensar que l’havia d’aplicar amb freqüència perquè molt sovint, i especialment les dones, expliquem coses però no sempre volem la opinió dels altres, simplement volem desfogar-nos i explicar el que ens passa.  

Ens atrevim a donar els nostre parer i opinar en fets que no ens pertanyen; ni ens demanen opinió. I, a més, sota la justificació que és constructiva;  Quin dret tenim a opinar? Quin costum d’opinar sense que ens ho demanin.  Sempre he dit que és un aprenentatge del currículum ocult i no sabem com ho hem aprés, però sembla que ho necessitem. 

L’equilibri entre escoltar i parlar no és fàcil i potser ens podría ajudar la pregunta màgica que em va ensenyar la Rosa. Preguntar què espera l’altre  abans de parlar.

Algun savi, ara no recordo qui era, va dir que tenim dues orelles per escoltar  i una sola boca per parlar. 

ESCOLTEM MÉS 



ACOMPANYANT INESPERAT

Aquest matí, com cada divendres, hem anat a caminar amb la Mercè i, quan ja feia estona que caminàvem hem tingut la grata sorpresa de trobar-nos amb un gos, aparentment perdut. Ha cridat l’atenció, especialment de la Mercè que ha estat incapaç d’avançar deixant-lo allà. 

Després de variades suposicions respecte l’estat del gos; abandonat, perdut, deu tenir gana, sembla que està brut i per tant potser fa dies que deambula, ha de ser molt gran perquè camina lentament,... acabem decidint portar-lo al veterinari més proper, improvisant una corretja amb la corda del mòbil. I com que no sabíem el seu nom i jo li parlava en portugués, com al gos de les meves filles, l’hem batejat provisionalment amb el nom de Vem (“vine”, en portuguès) 

El veterinari ens han dit que portava xip i han pogut trucat a la propietària. L’Estefi, propietària del gos, ha entrat per la porta  i només veure’l s’ha emocionat i ens ha emocionat també. Aquesta mostra d’afecte ha tranquil.litzat la Mercè i ha quedat evidenciat que no havia estat abandonat. En Bitxo, que així es diu el gos, es va escapar ahir, van fer la denúncia pertinent i ha passat tota la nit la bosc. Havíem de passar nosaltres per portar-lo de nou a casa seva. 

Avui, la vida ens ha emocionat i, per una hora, aproximadament, la Mercè i jo,  hem estat responsables legals d’en Bitxo, un gos de 18 anys, ara amic nostre, i que passarem a veure un altre dia.


Satisfetes? Sí. Hem fet el que cal fer com a persones responsables i solidàries.

El podíem haver deixat allà? Sí, però no ho hem fet.


Brutícia als carrers


Els mestres i educadors pensem que l’educació a les escoles; tot allò que pretenem ensenyar i educar, perdura amb els anys i obviem la força que tenen els progenitors, els pares i mares en la vida dels infants.

M’haureu llegit altres vegades anunciant el que és evident, i que Daniel Goleman ja pregonava, i és la influència dels fets (allò que fan) de la família en els fills; la imitació de fets que és la realitat que predomina en els infants. A l’escola s’ensenya a no tirar papers al terra però si el pare o la mare els tiren, és, gairebé segur, que els fills també ho faran.

Avui, novament, m’he llevat i passejant pel carrer he vist un munt de papers, plàstics, llaunes buides, gots de paper del cafè, …. El confinament i el tancament de locals ha provocat, encara més brutícia als carrers. 

Recordo quan el confinament era més estricte com les caques de gossos van augmentar al carrer, perquè, sovint passa, que si no ens sentim controlats, som més deixats, i això vol dir que no som conscients. No és un aprenentatge incorporat. Simplement actuem pels altres i no per nosaltres mateixos.

(Fotografia de la porta de la biblioteca Vapor Badia. Un espai molt freqüentat pel jovent per les condicions estructurals)

La meva pregunta és, com podem millorar aquest aspecte? No serveix passar les culpes a l’Administració. Els Ajuntaments fan el que poden. L’altre dia parlava amb un treballador que neteja carrers i m’explicava que no poden dir res si veuen que tiren res al carrer. Ells ho netegen i prou. Em comentava com el veuen recollir el que tiren i , alguns, encara fan un somriure malèfic. Ni  s'immuten. Ells no poden dir-los res perquè estan treballant i obeeixen ordres, però nosaltres, els ciutadans, sí que podem.

Recordo un viatge a la Bretanya francesa. Em va sorprendre la neteja dels seus carrers i con els mateixos ciutadans controlaven a la resta de persones per tal que complissin les normes en general; neteja, normes de circulació i peatons, etc.

Crec que la solució està en nosaltres. Podem dir el que no s’hauria de fer perquè el carrer és de tots.

Que jo reculli, que tots recollim un plàstic al dia no és la solució.

Què feu vosaltres? Com afronteu aquesta solució?

PD. Per passejar als gossos pel carrer calen bosses per recollir les caques i una ampolla amb aigua per netejar els pipis, que n’estem cansats de veure tantes taques a les cantonades dels carrers. El pipi no es por recollir però sí treure la taca i l’olor si tirem aigua a continuació. Els gossos no saben de normes, però els amos n’hauríeu de saber. A vegades és qüestió de lógica i empatia.

Eleccions catalanes i control sanitari

 Inicio aquest blog en un moment de la pandemia COVID19, que aviat farà un any ens està "destrossant" a tots els nivells; personal, econòmic, emocional, de crisi política,.... 

Ahir em va arribar un link de twiter d'una persona triada com a segona vocal per estar en una taula electoral el proper dia 14 de febrer. 

L'Anna Canas de las Heras explica educada i clarament les co-inco-herències de la situació política i sanitària actual. 

Cal fer córrer opinions per poder créixer personal i socialment. Fa massa temps que estem adormits. Fem-ho córrer!

Queixa a la Junta Electoral Part 1

https://twitter.com/AnnaCanaldlh/status/1355214108849795074?s=20

Queixa a la Junta Electoral Part 2

https://twitter.com/AnnaCanaldlh/status/1355214741736714248?s=20