Aquest matí, com cada divendres, hem anat a caminar amb la Mercè i, quan ja feia estona que caminàvem hem tingut la grata sorpresa de trobar-nos amb un gos, aparentment perdut. Ha cridat l’atenció, especialment de la Mercè que ha estat incapaç d’avançar deixant-lo allà.
Després de variades suposicions respecte l’estat del gos; abandonat, perdut, deu tenir gana, sembla que està brut i per tant potser fa dies que deambula, ha de ser molt gran perquè camina lentament,... acabem decidint portar-lo al veterinari més proper, improvisant una corretja amb la corda del mòbil. I com que no sabíem el seu nom i jo li parlava en portugués, com al gos de les meves filles, l’hem batejat provisionalment amb el nom de Vem (“vine”, en portuguès)
El veterinari ens han dit que portava xip i han pogut trucat a la propietària. L’Estefi, propietària del gos, ha entrat per la porta i només veure’l s’ha emocionat i ens ha emocionat també. Aquesta mostra d’afecte ha tranquil.litzat la Mercè i ha quedat evidenciat que no havia estat abandonat. En Bitxo, que així es diu el gos, es va escapar ahir, van fer la denúncia pertinent i ha passat tota la nit la bosc. Havíem de passar nosaltres per portar-lo de nou a casa seva.
Avui, la vida ens ha emocionat i, per una hora, aproximadament, la Mercè i jo, hem estat responsables legals d’en Bitxo, un gos de 18 anys, ara amic nostre, i que passarem a veure un altre dia.
Satisfetes? Sí. Hem fet el que cal fer com a persones responsables i solidàries.
El podíem haver deixat allà? Sí, però no ho hem fet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Sigues respectuós. Gràcies