Avui, Facebook m’ha recordat que fa vuit anys vaig crear i penjar aquesta imatge. M’arriba justament ara que m’he tornat a proposar no criticar ningú que no m’ho demani. Què fàcil es la crítica gratuïta. Ningú ens la demana, però ens entossudim a dir-la i, a vegades no la volen.
Fa poc, li explicaba una cosa a la meva amiga Rosa i quan vaig acabar ella em va preguntar, m’ho has explicat perquè t’escolti només, o vols saber la meva opinió? Em va semblar una pregunta intel.ligent i vaig pensar que l’havia d’aplicar amb freqüència perquè molt sovint, i especialment les dones, expliquem coses però no sempre volem la opinió dels altres, simplement volem desfogar-nos i explicar el que ens passa.
Ens atrevim a donar els nostre parer i opinar en fets que no ens pertanyen; ni ens demanen opinió. I, a més, sota la justificació que és constructiva; Quin dret tenim a opinar? Quin costum d’opinar sense que ens ho demanin. Sempre he dit que és un aprenentatge del currículum ocult i no sabem com ho hem aprés, però sembla que ho necessitem.
L’equilibri entre escoltar i parlar no és fàcil i potser ens podría ajudar la pregunta màgica que em va ensenyar la Rosa. Preguntar què espera l’altre abans de parlar.
Algun savi, ara no recordo qui era, va dir que tenim dues orelles per escoltar i una sola boca per parlar.
ESCOLTEM MÉS
Molt encertat!!!!
ResponEliminaL' opinió, com l'ajuda, nomès si ens la demanen i amb molta cura perque de vegades pot més la nostra necessitat que al que necessita l'altre.
Pèro no ens gens fàcil aquest equilibi!